La saviesa popular s’esdevé quan connecten les necessitats vitals i els recursos que ofereix la natura. Al tombant del segle XIX amb el XX, a la Vall de Tuixent i de la Vansa, on el Pedraforca s’obre del tot per deixar pas a una canal de poblets aïllats i perduts, les trementinaires van convertir tots els seus coneixements en un ofici únic. Eren dones valentes i sàvies que de les herbes que trepitjaven cada dia en van fer un petit miracle. El 1982, la Sofia d'Ossera, juntament amb el seu marit –un home!, un cas excepcional!-, va fer l’últim viatge per vendre els olis i remeis que treien de les herbes medicinals de la vall. Va ser l’agònic punt i final d’un ofici destinat a desaparèixer.

El fort descens demogràfic que va patir aquesta vall a mitjans del segle XIX va obligar a la seva gent a reinventar-se. Els homes deixaven la llar durant uns mesos per anar a fer de jornalers, de fusters o de miners mentre que les dones se n’anaven a fer de dides. En aquest context però, moltes d’elles van decidir aprofitar els coneixements que tenien de les plantes remeieres per parir un nou ofici, el de les trementinaires. Del pi, per exemple, n’extreien la resina i la destil·laven per fabricar la trementina que s’usava contra el dolor, els cops i les torçades i també per curar picades d’aranya o d’escurçó. Altres remeis que elaboraven eren l'oli de ginebró, l'oli de llangardaix, el de serp blanca o d'escurçó, o el tabac negre. Amb tota mena d'herbes, flors, bolets, escorces i arrels, les trementinaires feien una gran varietat d'olis macerats, xarops, pomades i infusions.

Eren feines que implicaven a tota la família i quan els remeis estaven a punt, les dones sortien de casa acompanyades per una jove aprenenta per viatjar arreu del país. Feien les rutes a peu un cop o dos a l’any, normalment a l’hivern perquè era quan tenien menys feina a casa, i podien durar des d’uns pocs dies fins a quatre mesos i arribar als 600 quilòmetres. Les trementinaires i les seves aprenentes s’aturaven a masies i pobles petits i s’allotjaven en cases particulars per estalviar despeses. Amb el pas dels anys cada cop es feia més difícil trobar acompanyants i a les ciutats es trobaven feines més ben pagades. La transmissió oral dels coneixements es va trencar i així es va condemnar l’ofici que havia permès a les dones de la Vall de Tuixent i de la Vansa conèixer món. El nom de trementinaires els el van posar fora de la vall; no en va, elles mateixes s’autoanomenaven “dones que anaven pel món”.

  Descarrega't el mapa i la guia de l'ecoviatge