Agulles i abats del Picancel

Que el Berguedà és una comarca muntanyosa és obvi. Tanmateix, a nivell popular es consideren dues zones força diferenciades. El “Berguedà Nord”, extremadament muntanyós, amb nombrosos cims per sobre els 1.500 m. i la vessant sud, amb moltes més planures i turons més suaus amb alçades de vora 500 a 700 metres. Val a dir, que no és un canvi progressiu sinó que, de sobte, a l’alçada de Berga, la comarca canvia radicalment l’orografia. A la banda esquerra del Llobregat el tall el marquen els cingles sobre l’Espunyola i Capolat i, sobretot, la serra de Queralt i dels Tossals. Per sobre, la Serra d’Ensija, El Pedraforca, els Rasos de Peguera... Per sota, suaus turons i petites serres entre planures. A la vessant dreta, tenim la serra de Picancel, un excepcional mur que marca la diferència. Per sobre, el descomunal massís del Catllaràs. Per sota, suaus serres i turons sempre per sota els 800 metres. La serra de Picancel, és doncs, a l’est de Berga, la frontera entre ambdues àrees. De fet, Picancel és ja un territori esquerp, de valls profundes i tancades, on comença, cap al nord, un Berguedà totalment muntanyós. Aquesta ruta recorre la vessant sud (i enfilant-se fins a la carena) de la serra de Picancel, que tret d’algun petit sender, és pràcticament infranquejable d’una banda a l’altra, per pista. Les que s’enfilen pel sud i finalitzen a la carena són diferents de les que ho fan pel nord, en aquesta serra de valls esquerpes i inaccessibles. Per això és una ruta en alguns punts força exigent però sempre factible. 

Descripció.

Des de la plaça de l’Església la ruta fa via per la BV-4347 en direcció sud. A poc més de 100 metres cal tombar a mà esquerra per una pista asfaltada seguint el GR deixant de banda l’accés al cementiri i continuant recte. Es continua seguint el GR per la pista asfaltada deixant de banda accessos a masos i masies fins que un cop travessada la riera, cal tombar a l’esquerra per, deixar, uns 100 metres més enllà la pista que s’enfila suaument a la dreta per continuar per la gairebé paral·lela de sota indicada com a Can Valldaura. El paisatge de ribera, combina amb alguns roures, pins i alzines entre petits camps, arran del riu. Passada una zona amb unes construccions per fer-hi campaments, a tocar del riu, mig quilòmetre enllà, cal tombar per una pista que apareix a mà dreta. Es deixa de banda algun camí que mena cap a la casa de Belleró, seguint la pista principal (camí ral de Sant Maurici de la Quar) fins que s’assoleix una petita cruïlla de camins en una petita esplanada. Cal deixar de banda el de la dreta i el de l’esquerra (que apareix uns 10 metres més enllà) per continuar pel mig, ja sense pèrdua fins a l’asfalt. És un camí “artificial”, que puja recte i ben traçat (només té un petit revolt) però que cal deixar uns 300 metres enllà, doncs mor en una casa, per continuar per un camí de l’esquerra i de seguida, un altre a mà dreta. Seguim anant pel Camí Ral (tot i que l’original és el que passava per la casa) que deixa de banda petits camins que van als camps i a altres masos, fins que es torna a trepitjar asfalt, passada una granja, arran d’un dipòsit. És la carretera BV 4346 que de Sagàs puja a la Quar. S’hi és en un moment, són només 1,5 km de suau pujada.

Hi ha escasses cases a redós d’una petita església barroca (Sant Maurici de la Quar), un petit bar/restaurant i el local social, ja que la major part dels més de 50 habitants viuen en cases disseminades arreu del terme.

Però la ruta continua per la pista asfaltada seguint sempre les indicacions de Sant Pere de la Portella i deixant de banda accessos a masos i masies... Passats els 5,5 km d’ascensió (no sempre continua, doncs hi ha alguns petits collets) s’observen 2 masies a la dreta. Cal Soldevila, magnífica i més enllà, Cal Pou, meravellosa, degudament indicades. Al moment la pista fa un gir a l’esquerra i, de front, s’observa, al cim de la muntanya, imponent, l’ermita de Mare de Déu de la Quar. La ruta segueix per l’asfalt, però aviat s’assoleix el Coll de la Creu de Jovell, on hi ha el trencall (està indicat). Tot i que és fora de ruta, val la pena, si hi ha temps, enfilar-s’hi. L’accés és per una pista a estones de ciment, però sempre força dreta i costeruda. A dalt, al sud del santuari, hi ha una petita cinglera protegida amb unes baranes que finalitza amb un pal de bandera... i unes vistes espectaculars!.

De nou en ruta, seguint l’asfalt, de seguida s’assoleix Sant Pere de la Portella. El monestir, de magnífiques arcades, està en força mal estat. Documentat l’any 997 tenia una comunitat de monjos benedictins que sota la protecció de l’abat Oliba va assolir certa envergadura. L’església del S, XI ha rebut diverses modificacions (sobretot en el seu interior) i és sorprenent per les seves dimensions en un indret tan isolat.

De nou a la pista asfaltada, es remunten uns pocs metres per seguir per la primera pista a mà esquerra de terra. Uns cent metres mes avall apareix un bonic corriol també a mà esquerra que passant per sota el monestir surt a un camí fins arran del riu. La ruta continua baixant sempre arran de la riera fins que, a 1,5 km, s’assoleix un camí que s’enfila a la dreta. Pujant sempre pel camí més marcat (i deixant de banda Corrubies, una antiga masia abandonada) cal deixar de banda puntualment el trencall a mà esquerra a gairebé 2 km per continuar amunt fins assolir la carena. Enmig dels prats hi ha una bonica masia i més enllà una petitona esglesiola (Sant Miquel de les Canals). L’entorn és una meravella, amb unes vistes de Sant Llorenç i Montserrat fantàstiques.

La ruta recula fins al darrer trencall i, aquest cop sí, agafa l’altra pista que en menys de 800 metres arriba a una peita cruïlla de camins carenant la muntanya. Cal seguir baixant recte deixant una masia enrunada a l’esquerra (Mascaró) i el trencall de Bossoms, unes giragonses més avall, fins assolir una petit font a peu de camí, uns metres més avall. La ruta encara continua per la vessant dreta del riu, pujant i baixant, fins a una cruïlla a uns 1.250 metres des de la font. Tant el camí de l’esquerra, que continua baixant, com el de la dreta arriben al mateix punt (una gran porta de reixa metàl·lica), però la ruta segueix pel de la dreta que tot i que puja lleugerament, ofereix unes millors vistes.

Es passa la porta pel costat o bé traient el filferro que la tanca, sortint a l’antiga via del tren (actual Via Verda) que anava de Guardiola a Manresa. Girant a la dreta, la ruta s’enfila per tal d’assolir el vell pont de Pedret, medieval. Es traca d’un pont del S. XIII per donar accés a  Pedret des de la vessant oest del Llobregat. Val a dir que al llit del riu, de llosa, s’hi observen diversos forats fets a la pedra. Alguns són mostres d’un vell molí però també n’hi ha de l’antic pont de fusta anterior.

La ruta travessa el pont i seguint la pista principal, accedeix a Sant Quirze de Pedret, per molts berguedans, un dels indrets més singulars del Berguedà. L’església preromànica, del S. IX, ha patit nombroses modificacions al llarg dels següents segles fins al XIII. El seu interior hi ha nombroses pintures algunes encara d’originals i d’altres còpies de les originals. Val a dir que  va pertànyer al monestir de Sant Llorenç prop Bagà ubicat a sobre Guardiola.

La ruta continua retornant a la via verda i baixant Llobregat avall fins assolir Cal Rosal.

A la rotonda, la ruta gira a la dreta en direcció Berga per, tot just creuar el pont, baixa per un camí senyalitzat que s’observa tot just abans del pont, al costat dret, de la carretera que baixa a Manresa. Es travessa un petit rierol i cal pujar a peu (és l’únic indret de tota la ruta) al costat de les restes de l’antic molí de Minoves. A partir d’aquí la ruta segueix un sender força ben marcat, paral·lel al riu per un paisatge de baumes fins que s’enllaça amb un camí ample (tot i que força malmès). A l’esquerra es deixa el pont nou (i les restes d’un antic pont medieval) seguint per la mateixa vessant del riu pel camí marcat que s’enfila una mica cap a Sant Vicenç d’Obiols. A més de ser una magnifica església preromànica, el que més destaca són les nombroses tombes antropomòrfiques que hi ha al seu voltant, excavades a la pedra. Des d’aquest turó les vistes són molt agraïdes....

La ruta baixa en direcció l’Ametlla de Casserres (està indicat) deixant Obiols a la dreta. Però en arribar a la colònia La Plana tomba a l’esquerra per sortir a l’antiga carretera C-16. La ruta segueix carretera amunt durant 300 metres fins a un petit pla, tot just quan la carretera fa una mica de revolt. Allà s’observen dues pistes que s’enfilen; cal seguir la de l’esquerra i de seguida a mà dreta, passant per sobre la casa que mig es veu a la dreta (La Granja de Cal Font) i continuant per la pista que mena paral·lela a la nova C-16 en direcció a una gran pedrera al sud. De fet, la ruta passa per darrere la pedrera per travessar per sota la C-16 i continuar en direcció contrària, a l’altra banda, arran de la C-16 fins que es separa en direcció a les Ferreres d’Olvan, una magnífica masia de gran proporcions. Tot just a l’alçada de l’església cal seguir pel camí de l’esquerra (deixant de banda el camí principal) i de nou, tot seguit, a l’esquerra cap a l’oest, arran del bosc i deixant tots els edificis a la dreta. Tot just 100 metres més enllà de la darrera construcció, quan el revolt tomba a l’esquerra, s’observa un gran terra de llosa al marge de sobre. Anant a peu, de seguida es troben les tines (o sitges, segons versions) de Ferreres, un enormes forats a la roca. Passat el revolt cal deixar un camí secundari a mà dreta i un altre tot seguit a mà esquerra continuant pel camí principal. Un quilòmetre més enllà, s’observen dues cases a mà esquerra. Deixant la bici al mig d’ambdues cases, es caminen tot just uns 40 metres en direcció nord fins un altre grup de tines excavades al terra. Continuant sempre en la mateixa direcció, ben aviat s’assoleix la carretera, observant-se Olvan tot just iniciar la baixada.

En entrar a Olvan, cal girar pel segon carrer a la dreta i, un altre cop a la dreta fins al final del carrer, punt final de la ruta.