17 - Mirador de Fumanya

La febre negra

L’Alt Berguedà fa olor de bosc, de bolets i d’aire net, però també es pot olorar una altra vegetació. Durat milers d’anys va quedar atrapada sota terra i va acabar transformant-se en una curiosa roca negra capaç d’encendre’s i alliberar calor, molta calor. Aquesta també és terra de carbó. El primer terç del segle XX el Berguedà es va convertir en la principal àrea minera de Catalunya i una de les més importats de l’Estat.

La crisi del carbó va començar a la dècada dels anys 60 i el 2007 va tancar la darrera mina. El 1975, en un intent de trobar noves rendibilitats, es van encetar aquestes mines a cel obert, al peu de la serra d’Ensija. Deu anys d’explotació van deixar unes enormes ferides en el paisatge, avui afortunadament molt cicatritzades mercès a les restauracions dutes a terme. Tanmateix, també van provocar que quedessin al descobert uns jaciments ben singulars.

 Els antics ramats

Temps era temps —més de seixanta-cinc milions d'anys— que, exactament en aquest indret, uns ramats ben especials passejaven per sobre d’un prat enfangat. No eren ovelles, ni vaques, ni vedells, sinó titanosaures, uns sauròpodes que s’alimentaven de la vegetació que, milers d’anys després —convertida en carbó— ha donat de menjar a tantes famílies de miners berguedans. Van ser precisament les mines de carbó a cel obert les que van deixar a la vista les empremtes —les icnites— d’aquests grans animals. Es tracta de prop de quatre mil petjades de dinosaure, algunes de les quals arriben a fer 65 cm de llarg per 45 cm d’ample.