11 - Mirador dels Rasos de Peguera, Castellar del Riu

La llana dels monjos de Poblet

Si cada ovella que arribava als Rasos a passar l’estiu hagués portat una pedra per la petita ermita de Sant Llorenç dels Porxos, avui, vora el cingle hi hauria una catedral (és clar que els àngels haurien d’ajudar a sostenir-la perquè de lloc no n’hi ha gaire). Les seves muntanyes trencades i esquinçades de l’Alt Berguedà no ha donat gaires alegries als pagesos. En canvi, a les parts més altes, on els pendents es suavitzen una mica, la neu de l’hivern alimenta pastures d’herba fresca i suculenta que l’estiu fan les delícies de les ovelles més exigents. Això ja ho sabien els monjos de Poblet que al segle XII van adquirir drets sobre les pastures del terme del castell de Peguera. Els grans ramats del cenobi cistercenc hi pujaven seguint la carrerada que connectava les terres del Camp de Tarragona i la Conca de Barberà amb les pastures berguedanes i andorranes, una de les més antigues del país.

La força de la il·lusió

Eren les festes de Nadal de 1908 quan un grup de socis del Centre Excursionista de Catalunya van arribar al santuari de Corbera, prop dels rasos de Peguera. Un traginer i la seva mula van ajudar-los a pujar uns estris ben estranys. Feia pocs dies que havien arribat provinents de la casa Staub de Zurich. A més d’algun piolet, uns trineus i raquetes de neu, l’enviament incloïa diversos parells d’esquís. Era el primer cop que a Catalunya algú s’atrevia a calçar-se aquelles fustes diabòliques i intentava lliscar damunt la neu, muntanya avall. Sense professors, sense manuals, sense ningú que en sabés ni un borrall; és fàcil imaginar-se esquís creuats, culs a terra i batzacades a dojo. Tanmateix, aquell era un dia històric, en aquest racó de les muntanyes berguedanes acabava de néixer l’esquí alpí català.