El Berguedà té una gran col·lecció de ports de muntanya que es caracteritzen, en línies generals, pel bon estat de l’asfalt i, sobretot, la tranquil·litat i la seguretat d’unes carreteres molt poc transitades. Pel que fa a la dificultat, hi ha tot el ventall possible, des de ports que en una cursa professional serien de Categoria Especial fins a petites cotes curtes i dures que no tindrien ni tan sols cap puntuació.

D’entrada, destaca que en una sola comarca hi hagi quatre gegants de la magnitud de La Creueta, Coll de Pal, Rasos de Peguera i Coll de Pradell, probablement el port més dur de Catalunya i dels més imponents de tot l’estat. Pradell és, a més, un port molt desconegut ja que es va asfaltar a principis dels anys 2000 i La Volta a Catalunya del 2024 es va convertir tot just en la primera cursa professional en coronar-lo. Es pot pujar per diferents vessants i, juntament amb La Creueta, és un port de pas, si bé és cert que Rasos de Peguera enllaça amb Pradell tot i que hi ha un tram d’uns dos quilòmetres sense asfaltar. De tots aquests, La Creueta i Coll de Pal superen els 20 quilòmetres d’ascensió.

Però més enllà d’aquests grans noms, el Berguedà té una quinzena de ports més de tot tipus i que van des del Malpas, amb rampes extremes que superen el 20%, fins a pujades suaus i constants com la Mina o Viver. Entremig, ports amagats com Falgars o la Collada Sobirana que creuen petits pobles i es connecten entre ells, ports durs i solitaris com Sant Isidre o Coll de la Bena, o ascensions ja icòniques com és la del Santuari de Queralt. I al Baix Berguedà, com si es tractés d’una clàssica belga, es succeeixen petites cotes infernals per la zona de Montclar, Montmajor o Casserres, en un constant pujar i baixar sense descans. Tot en una sola comarca, amb alternatives per als que volen emular la millor etapa reina del Tour, acumulant més de 6000m de desnivell positiu en una sola jornada, com per als que busquen ports curts i explosius que no arriben als 1000 metres d’altitud.